Hi ha dies i dies al llarg de la nostra vida. Com feines, tens feina? t'agrada la teva feina? hi ha gent que diu i sap que ha aconseguit al feina de la seva vida, de l'ho que ha estudiat durant tantes hores i l'hi encanta. N'hi ha d'altres que tenen una feina, els pot agradar més o menys, ser o estar relacionat amb l'ho que ha estudiat o no. Però hi ha una cosa que avui m'ha obert els ulls i és que sempre es pot aprendre alguna cosa nova i gràcies a la feina arrancar una conversa súper interessant amb algú.
Jo tinc una feina, poder no està molt relacionada amb el que he estudiat però una feina és una feina. Amb dies millors i dies pitjors, però avui, avui ha estat una d'aquells dies que sigui quina sigui la feina que fas si tens l'ocasió de viure-ho fa que la feina valgui la pena.
Avui tot parlant amb una propietària d'una finca per on passa una línia elèctrica, he tingut el plaer de mantenir una conversa molt interessant amb ella, sobre el valors i els coneixements de la natura i del bosc, de la saviesa popular. Una propietària que pertany a una família de llarga història al nostra país gestors de grans hectàrees del nostre territori i que per sobre de tot estimen la terra pel que és i pel valor sentimental que té per ells, la història, etc. Un punt de vista de la voluntat de voler gestionar els boscos de tal manera que pugui casar conservació i producció agrícola i/o ramadera. Però sempre hi ha el mateix topall, l'administració, com a gran mur o fangar que fa que la gent amb ganes de millorar i gestionar petites parts del nostre país i els nostres boscos veuen com totes les seves idees son tombades pel sol fet de ser particulars, encara que sigui amb la millor de les intencions. Una cosa tant simple com voler posar un ramat de cabres (unes 15) a un bosc de 50ha per tal que vagin netejant el bosc i així mantenir el sotabosc a ratlla tot fent prevenció contra incendis forestals, doncs des de l'administració entre paperassa i problemes aquest particular al final ha dit que no, i que fa veient que no pot portar a terme un desig que tenia ell (el de mantenir un bosc net amb cabres i fer una producció de carn i formatges sostenible) vendre's el terreny. El perill, que el compri un especulador com tants n'hi han hagut i n'hi han i n'hi hauran a casa nostre.
Però l'ho bonic ha estat quan la conversa a tirat cap a la jardineria, la dona comparava el seu jardí amb el dels seus pares, ells unes persones grans de més de 80 anys ho fan tot amb tractor, ella en tant quan pot s'hi dedica amb las mans i de la manera més natural. Una forma lenta però segura, el seu jardí és espectacular i em quedo amb la seva última frase:
A un jardí com més el remenes les plantes menys vigoroses creixen,
si el mimes i el deixes tranquil i anar fent al final t'ho recompensa.
Poder aquest frase també se l'hauria d'aplicar l'administració, especialment la generalitat i el govern central, menys retallar i remenar a la ciutadania i deixar créixer qui veritablement pot aixecar el país, petites i mitjanes empreses i tot el sector privat.
Ha estat una conversa que ha fet d'avui un dia a més de productiu, un dia per l'aprenentatge.
Salut i força
Molt interessant!
ResponElimina